LA SUÏCIDA

Nikolai Erdman (1900-1970) es va donar a conèixer, sobretot, gràcies a El suïcida, l’obra que, traslladada en el temps i adaptada al nostre estil, avui us presentem.
El suïcida no deixa de ser una comèdia un tant inclassificable –jo dic que és una farsa–, però també es diu que podria formar part del teatre de l’absurd, i els seus diàlegs s’han equiparat amb els de Nikolai Gógol, Harold Pinter o Beckett. El cert és que Nikolai Erdman no va estar gaire de sort amb el seu Suïcida..., un home insignificant, normal i corrent, que aconsegueix notorietat a partir del moment que mostra un cert interès per suïcidar-se i comença a aparèixer gent que l’empeny a fer-ho, en benefici personal o amb foscos propòsits polítics.
El cas és que la peça no va plaure gens al règim soviètic –s’entén: representa una esmolada crítica al sistema socialista que s’acabava d’imposar. L’estalinisme va qualificar el text de decadent, l’any 1932 va prohibir-ne l’estrena, i va enviar Erdman a la garjola durant tres anys.  La circumstància de la detenció del dramaturg va ser paradoxal, ja que es va produir a un balneari del Mar Negre on enllestia el llibret d’Els alegres companys, la comèdia musical més popular de l’era de Stalin. El 1937 el diari Pravda encara deia que l’obra donava una visió tendenciosa i denigrant de la realitat soviètica, i titllava la peça de políticament falsa i totalment reaccionària.
El suïcida no es va estrenar fins al 1976, i a Londres, on s’ha anat representant regularment. El darrer muntatge és d’ara fa un any. En canvi, a Rússia no es va poder veure fins al 1982, cinquanta anys més tard que fos prohibida.
 
A Ca n’Amalgama la peça no ha hagut de passar tants entrebancs. Sí que ha sofert, però, algunes transformacions significatives, començant pel canvi de protagonista, que ha passat de ser “El” a ser “La”. La Suïcida ha suposat, això sí, un repte important per a la Companyia, que ha hagut de bregar amb un text llarguíssim, amb diàlegs absurds i inexplicables i amb situacions delirants. Res que no hàgim superat amb l’empenta i l’energia que ja són marca de la casa. L’hem dut al nostre terreny canviant, sintetitzant i reconstruint personatges, i l’hem despullat al màxim d’elements escenogràfics, en sintonia amb la situació general d’austeritat i també amb la de la nostra protagonista. I, francament, no els necessitàvem.
Esperem que gaudiu amb aquesta Suïcida, a la qual nosaltres potser hauríem d'anomenar L'aprenenta de suïcida...

Miquel  Agell 

Director